"Al voltant de Gaudí hi ha una boira de misteri. Probablement, el primer cercle que dificulta l'accés a la seva obra és el secret intrínsec que acompanya tot geni, i en darrera instància tot esperit humà, agreujat en aquest cas pel fet, reconegut, que Gaudí volgué crear a l'entorn de la seva persona una zona de silenci, mentre que alhora que mantenia aquest hermetisme -és a dir, anorreament dels seus valors vitals-, donava expressió i simbolització als seus estats anímics i al seu colossal poder mental.
Gaudí, malgrat la proximitat temporal, se'ns apareix amb l'aurèola dels atributs màgics de la personalitat que Jung anomena mana: és el savi, el doctor il·luminat -tret que l'aproxima a Llull, un altre català misteriós, perdut aquest en les boires del segle XIII- i l'artista, la superioritat del qual no prové només d'unes possibilitats intel·lectuals i espirituals, sinó que brolla, per dir-ho d'alguna manera d'una transformació total i conjunta d'allò que féu i d'allò que fou. Però el segon cercle del misteri es deu a la seva època.
[...] El punt central del misteri de la personalitat de Gaudí resideix precisament en la capacitat innata de descobrir, revelar, recrear un univers sencer. Abans que per raons del seu fat o de la seva educació, allò que l'aproximà a Déu fins a convertir-lo en un místic, en un beat, degué ésser l'intens descobriment -compensat d'altra banda per la seva profunda humilitat- del factor diví que residia al seu interior. La seva extraordinària capacitat d'invenció, esbalaint-lo de plaer, el degué empènyer cap a Allò amb qui se sentia emparentat fins a l'indret més profund del seu ésser."
(Introducció a l'arquitectura de Gaudí, Juan-Eduardo Cirlot)
