Just Cabot era, el 1936, un dels periodistes catalans de més prestigi. Des de 1922, havia estat redactor de l'Esport Català, redactor en cap de La Publicitat, col·laborador de Revista de Catalunya, director de Mirador, agitador cultural, secretari dels premis Crexells de novel·la, crític literari i polemista mordaç. Va ser el periodista més intel·ligent i ben informat de la Barcelona dels anys trenta i, sobretot, tal com diu Rafael Tasis, un «mestre de periodistes». Liberal i catalanista, fidel a la legalitat republicana, al final de la guerra travessà la frontera amb França, vers l'exili personal i vers el silenci periodístic. Com el seu amic Eugeni Xammar, un altre periodista silenciat, Cabot mai no va veure editat ni un sol llibre d'articles seus. Des de París, on restarà fins a la seva mort (1961), constata que, davant l'opció de tornar i haver d'escriure en castellà i amb censura, per a un periodista català «l'única solució decent era el silenci». Per això, quan els aliats deixen que Franco continuï al poder, ell es refugiarà en els llibres i en les cartes als amics, l'única possibilitat de fer allò que més li agradava: llegir i escriure. El resultat, una esplèndida literatura epistolar per resseguir la seva vida, i alguns apunts de l'exili català a França.
