Ens han passat moltes coses, en cinquanta anys. Aquí i a tot el món. I si podem entendre els canvis, a tot arreu, és gràcies a uns quants periodistes excepcionals.
Josep Pernau i Riu ha escrit aquestes Memòries després de gairebé cinquanta anys d’observar, i de reflexionar, cada dia. Es va estrenar professionalment quan, a Dien Bien Phu, l’independentisme indo-xinès lluitava contra els francesos. Des d’aquell 1954 no ha parat d’escriure fins a la guerra de l’Iraq. I continuarà.
Però pernau no és el cronista d’un tema. La seva especialitat és, precisament, la diversitat del món, dels fets quotidians, dels actes humans. I aquestes Memòries parlen de les seves aventures d’adolescent i l’experiència de la guerra civil, d’unes històries que podrien convertir-se en novel·les, de com es va fer mestre rural i de seguida entrà en el món de la premsa. De com es feien exàmens a la presó Model. La vida mateixa. Un general li volia pegar «cuatro hostias». I alhora anava a Etiòpia o a Israel. I alhora passava d’un diari a l’altre i descobria els personatges d’un país que Pernau ha conegut des de dins i n’explica el que sembla inexplicable. Amb la punta d’ironia que li és pròpia, com sabem els lectors de la seva columna diària «Opus Mei» a El Periódico.
Josep Pernau ha viscut la història gran a través de mil històries petites que sorprenen el lector. Aquest és el seu ofici.
