Albert Camus va gosar definir l’estil dels grans escriptors moralistes francesos dient que, amb les màximes, «més que legislar, pinten». Si pintar, doncs, és una altra manera d’escriure, ara l’Enric Satué s’estima més les lletres i les paraules que no pas els olis i les aquarel·les. La primera obra, Cròniques de disseny amb gust de menta, vainilla i xocolata (Tres i Quatre, 2012), li fou recompensada amb el Premi Nacional de Disseny de la Generalitat de Catalunya pel seu caràcter de «llibre de memòries personals i professionals que deixen constància de l’aprenentatge d’un ofici des d’alguns moments singulars de la seva història creativa i personal, que es converteixen en esclats de reflexió artística general».
Aquesta segona, Un llop a la vora del foc, presenta cinquanta-dos relats breus d’uns temps i d’uns llocs on bateguen antigues emocions i observacions d’adolescència, joventut i maduresa que encara belluguen (algunes són ben recents), enllaçades per un fil policromat pels colors de l’art, la música, l’arquitectura, el disseny i la literatura; interessos culturals que l’acomboien allà on va i fan d’aquests apunts una versió personal d’allò que les agències de viatges en diuen, en un llenguatge prou pompós, «turisme creatiu».
Malgrat que les peripècies convencionals com ara la visita a un museu, o a un monument recomanat a les guies, són experiències personals i intransferibles, un cop repensades a la vora del foc certes anècdotes de viatges de plaer poden anar més enllà i erigir-se, amb un bon pessic d’ironia, en les aventures més èpiques, més ètiques o més estètiques que hom pugui imaginar.
Enric Satué Llop (1938) és fill de la Barcelona bombardejada que l’advocat Gregorio Peces-Barba —ja traspassat, i a qui, diu l’autor, deu «la devolució d’un passaport requisat durant el franquisme»— es delia per reveure altra vegada així. Dissenyador gràfic guardonat amb el Premio Nacional de Diseño i el Premi Nacional de Disseny, és llicenciat en Belles Arts i professor a la Universitat Pompeu Fabra i a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona. El 1983 publicà l’assaig Les caplletres il·lustrades de Junceda (Alta Fulla), i d’aleshores ençà no ha parat d’escriure, compaginant l’activitat professional amb la redacció de llibres i articles d’història i investigació. Com que a hores d’ara ja n’hi ha un munt, els ha deixat de banda per provar d’exercitar-se en formes genuïnament narratives, arraulit a la vora del foc, deslliurant-se d’una disciplina tècnica que a poc a poc, i vistes les circumstàncies, ha anat deixant d’interessar-li.
