Per què en les darreres dècades Barcelona no s'ha alineat al costat de Catalunya en la recuperació d'una identitat nacional sòlida? Des de la Generalitat, Jordi Pujol va apostar per dotar al país d'infraestructures i equipaments, allò que en cultura es resumeix en museus, acadèmies i biblioteques. Des de l'Ajuntament, Pasqual Maragall va abraçar la modernitat, impulsant el disseny, l'impacte internacional, un cert glamur. La cultura catalana va sortir especialment malparada d'aquesta fractura, en perdre la batalla del prestigi i del mercat. I aquesta fractura no s'ha tancat encara.
En el moment actual, en què Catalunya sembla avançar cap a la independència, Barcelona ha d'assumir la seva responsabilitat amb el país i ha de jugar un paper crucial, ja que capitalitza la presència catalana al món. I això només serà possible amb un canvi d'allò que s'ha anomenat "model Barcelona": una ciutat espectacle, d'arquitectura icònica, pensada per al turista i el consumidor banal. Barcelona haurà de recuperar la identitat -la seva memòria incrustada en el paisatge-, reconstruir la convivència cívica a l'espai públic, augmentar el sentiment de pertinença dels ciutadans, cedir protagonisme a les iniciatives civils, assumir la seva capitalitat catalana. Només així podrà liderar Catalunya cap a la llibertat, cap a la construcció d'un Estat propi.