El segle XXI es presenta, a causa de la revolució dels transports, les comunicacions i diversos acords i aliances internacionals, com una etapa en què les fronteres territorials internacionals semblen més franquejables que abans. Aquest treball s’acosta a una d’aquestes fronteres per a contemplar com les persones que en resideixen a la vora viuen un d’aquests acords: la construcció d’un únic espai econòmic i polític europeu. Es tracta d’un estudi etnogràfic de la comarca de la Cerdanya, travessada al bell mig de la seua vall principal per la línia divisòria francoespanyola, des del 1659. Malgrat que històricament la fontera ha generat contactes i moviments que l’han creuada, al llarg del text es descobreix una realitat marcada per aquesta. Els discursos sobre una Europa sense fronteres i una Cerdanya nacionalment catalana o, si més no, unida, ensopeguen amb la competència d’interessos, les referències a la divisòria internacional (encara que siga per a renegar-ne), el desig o la necessitat de creuar-la i, sobretot, una experiència quotidiana marcada per horaris, informacions, sistema educatiu, preus, impostos, salaris, pensions, serveis públics, exèrcit, vies de comunicació i usos lingüístics que han estat adoptats a mesura que es desenvolupaven diferents proyectes d’Estat nació confluents al territori cerdà. El text mostra com, paradoxalment, el procés de construcció d’una Europa sense fronteres ha accentuat el significat de la divisió territorial de la comarca, la qual cosa ha evidenciat la vigència del model modern d’Estat nació per a la construcció de les identitats nacionals.
