El futbol ha esdevingut en les darreres dècades un espectacle total. A més d'un joc plàsticament bonic i d'una illa de permissivitat emocional, aquest esport s'ha convertit en una expressió complexa i ambigua d'identitat col·lectiva. A casa nostra, el Barça ha traspassat els límits d'un club de futbol per esdevenir un emblema col·lectiu que condensa i representa tot un conglomerat simbòlic, un marc que reclamava l'atenció d'una mirada antropològica.
Jordi Salvador s'ha submergit en la litúrgia civil dels partits del Barça i, entre molts altres fenòmens, ha comprovat que els crits de suport a l'equip, o contra l'àrbitre, tenen molts accents: catalans de tot arreu, murcians, andalusos, gallecs i, sovint, llatinoamericans, magrebins, japonesos...
Com encaixa això amb el catalanisme inherent al club? És factible ser del Barça i no sentir una intensa pulsió antimadridista? I aquest sentiment, quina base històrica té i quina de mite?
Quan Jordi Salvador analitza el que passa en un Barça-Madrid, en un Camp Nou ple de gom a gom, s'entenen molt millor aquestes fenòmens i, sobretot, queda clar que quan es posa la pilota en joc, les conseqüències van molt més enllà del que es dirimeix sobre la gespa.
