«Sento vertigen, fàstic, impotència, ràbia i frustració. Per un moment, se me’n va el cap i desitjo a la Loveth totes les malalties venèries existents perquè, almenys, pugui contagiar els fills de puta capaços d’anar-se’n al llit amb una nena de setze anys per trenta euros a la Casa de Campo i gaudir així d’una subtil forma de venjança. Aquella va ser la meva primera tempesta mental. A partir d’aquella nit, i a mesura que m’endinsava en les màfies de la prostitució, tota la meva personalitat i el meu esperit van ser estomacats una vegada i una altra, fins a pervertir-se i convertir-me en un individu ressentit i furiós. Estúpid de mi, en aquell moment no podia ni imaginar que, menys d’un any després, jo mateix seria capaç de negociar la compra de nenes indígenes de tretze anys per subhastar-ne la virginitat als meus suposats prostíbuls espanyols.»
Sí, Antonio Salas va tenir la sang freda d’asseure’s i regatejar per aquestes nenes, empassant-se la impotència i la còlera davant del fet que en el segle XXI sigui encara possible comprar i vendre persones per explotar-les sexualment. Però volia demostrar-ho.
Durant un any, l’autor de Diari d’un skin s’ha fet passar per traficant de dones a la recerca de pistes per desmuntar el trencaclosques que descobreix aquest llibre: el del sòrdid i miserable mercat del sexe.
