Ara que tinc quaranta anys. Crònica

L'autor es va llevar un dia amb mal de cap. Es va mirar al mirall, feia mala cara. Havia anat a dormir tard la nit anterior, sí, però no recordava pas haver fet cap excés tret de les poques hores de son. Al cap d'una estona, fent cas del que diuen els Pets en una cançó, va redescobrir el Vichy i en dos dies ja estava recuperat. De la constatació que, arribada una edat, més o menys la quarantena, el problema no és aguantar una llarga nit de festa, sinó els tres dies que hom triga a recuperar-se, sorgeix aquesta crònica mental d'una generació. La generació dels nens que van néixer caps als anys seixanta amb els Planes de Desarrollo i que es van passar la infància jugant a xapes i a bales pel carrer; la dels nens que van viure la mort de Franco en plena adolescència i que, ja joves, van decidir jugar a comunistes i rockeros en manis i concerts sense creure's gaire la Transició. Ara que tenen quaranta anys (i ja han fet tard per a l'amiguisme, el poder i els diners), s'adonen que la vida és més apassionant del que els havien volgut fer creure.