Nens de tres anys juguen mig despullats al pati cobert de neu del parvulari Daini Hikari, una escola d’elit japonesa. A l’interior, arraulida en un catre, hi ha una nena a quaranta de febre. Tanmateix, ha de participar a la carrera de l’endemà. Arribarà l’última, derrotada, i no sabem si viva
¿Qui pot imaginar una escena com aquesta al nostre país? Disciplina, refinament, discreció…, un abisme separa la cultura japonesa de la cultura occidental. Potser per això els membres d’aquesta comunitat a Catalunya s’escapen de les nostres mirades. I és que si, segons els tòpics, els catalans s’assemblen als japonesos en l’amor al treball, el cert és que un munt de diferències, i no excentricitats, els allunyen.
A Hi són però no els veus, Imma Monsó s’endinsa en el món dels japonesos per copsar aquells gestos subtils, aquells detalls humans que mostren els clarobscurs de dues cultures contrastades.
