Vet ací un document subtil i paradoxal de la relació entre literatura i viatge, en aquest cas viatge interior. De Maistre sap que és en l'escriptura on el sentit d'un paisatge, d'un viatge, d'una mirada, esdevé cap a la infinitud. Amb el rerefons d'una atapeïda literatura de viatges, amb la qual manté en part una distància irònica, Xavier de Maistre planteja el seu essencialment com a viatge escrit, que recull la condició desplaçada de l'home i de l'escriptor, i escruta sobretot el país de la seua imaginació. Desborda les limitacions de la geografia, del viatge científic i naturalista, tot parodiant la seua retòrica per tal de desemmascarar-ne la fatuïtat i demostrar que l'home continua al centre del paisatge. En aquest escrit de l'experiència de quaranta-dos dies de confinament, de Maistre sap entendre la seua habitació com a paisatge on fer la descoberta del subjecte autònom. Amb un horitzó retallat, amb un temps fragmentat des de fora, aconsegueix relatar una aventura de l'esperit, desplegar la infinitud de la intel·ligència i de la imaginació, que permet habitar la cambra de la reclusió, transformar-la en habitació; i de l'aprenentatge de la solitud sentida en aquesta intensitat, extreure'n un individu més fort, tot desbordant el tancament que hauria pogut portar-lo a la destrucció. Una de les aportacions més importants d'aquest relat, obra d'una persona desplaçada, expulsada d'un món que ha desaparegut, és d'entreobrir el camí de la ficció autobiogràfica, el diari íntim i l'assaig narratiu, orientant-se decididament cap a la dissolució de fronteres entre els gèneres.
