El món dels Peanuts és un microcosmos, una petita comèdia humana tant per al lector càndid com per al sofisticat.
Al centre hi ha Charlie Brown: ingenu, tossut, sempre inhàbil i, per tant, destinat al fracàs. Freturós - fins a la crisi- de comunicació i "popularitat", i recompensat per les nenes matriarcals i setciències que el volten de menyspreu, d'al·lusions al seu cap rodó, d'acusacions d'estupidesa, de petites maldats que colpeixen a fons. Charlie Brown, impàvid, cerca tendresa i afirmacions de tot arreu: en el beisbol, en la construcció d'estels, en les relacions amb Snoopy, el seu gos, en els contactes de joc amb les noies. Sempre fracassa. La seva solitud es fa abismal, el seu complex d'inferioritat difús - acolorit per la sospita contínua, arribant fins al lector, que Charlie Brown no té cap complex d'inferioritat, sinó que és veritablement inferior. Encara pitjor: és absolutament normal. És com tothom. Per això sempre camina a la vora del suïcidi o almenys del col·lapse: perquè busca la salvació segons les fórmules útilment proposades per la societat en què viu (l'art de conquistar amics, com esdevenir un entretenidor sol·licitat, com fer-se una cultura en quatre lliçons, la recerca de la felicitat, com agradar a les noies...a ell l'han arruïnat, òbviament, el doctor Kinsey, Dale Cornegie, Erich Fromm i Lyn Yutang).
En la tira que segueix, l'autor continuarà mostrant-nos en la cara de Charlie Brown, amb dues guixades de llapis, la seva versió de la condició humana.
