En català, com en totes les llengües del nostre entorn, la formació de paraules es basa en dos tipus de mecanismes bàsics: la derivació i la composició.
La derivació permet d'establir sèries de paraules dintre d'un mateix camp semàntic, tot combinant les partícules d'un determinat repertori (reduït) amb el repertori de les formes lèxiques de l'idioma. Així, -ista + alguns substantius són artista, surfista, dentista, etc.
La composició permet de fondre dues o més formes lèxiques en una de sola. Així, guardar + cotxes dóna guardacotxes, eixugar + parar+ brises, eixugaparabrises, etc.
La lingüística moderna ha posat en relleu la importància d'aquests mecanismes en l'aprenentatge d'una llengua. Per aquest motiu en les llengües més desenvolupades existeixen de fa temps manuals i repertoris de formació de paraules. López del Castillo, autor d'un bon nombre de diccionaris molt ben acollits per la crítica i el públic, dóna a conèixer en català el primer diccionari d'aquestes característiques.
