¿Per què l’escriptor Néstor Luján (1922-1995) no va arribar a construir una obra literària d’alta volada, tot i el seu talent i les grans expectatives que havia despertat a primers dels anys 40 en l’entorn intel·lectual de Destino i especialment en Josep Pla? ¿Per què, a partir d’un cert moment, Luján va preferir posar l’art en la vida i no en l’obra, i substituir la seva veu interior per la d’un personatge de la seva creació que el va anar convertint en un espectador impotent de si mateix? En aquest llibre el periodista Enric Vila assaja respostes convincents a aquestes preguntes.
L’autor converteix un article de Luján plublicat a Destino el desembre de 1947 en el símbol de la rendició artística de Luján, i en el punt de partida de la transició gradual del dandi rebel i perfectament organitzat contra la felicitat, al Luján hedonista.
Visió obliqua i sense concessions de l’erm intel·lectual de la postguerra espanyola, Néstor Luján: entre el rostre i la màscara és un pamflet que enlluerna, escrit amb un estil incisiu i sense aturador, dotat d’una rara penetració psicològica.
Fet i fet, aquest escrit alhora implacable i sensible, guanyador del II Premi Idees d’Assaig Breu 2003, va més enllà de la peripècia biogràfica d’un autor concret per esdevenir una apassionada defensa del difícil camí de l’artista o de l’intel·lectual en temps difícils per a la llibertat de creació i de pensament.
