La lectura d'aquests treballs ens mena pels laberints imprevisibles, de vegades impossibles, que es formen en els territoris on s'esdevé l'apropiació d'una obra d'art per una sensibilitat torrencial, voluptuosa i contradictòria, que cerca en l'art l'ampliació tant de la llum com de les tenebres. La seva manera, més vitalista que no acadèmica, d'acostar-se als fets artístics no resta cap interès als escrits ni n'insinua el fracàs: perquè Melià va ser un humanista i un escriptor apassionat per l'art, per les seves glòries i les seves misèries; i no va pretendre suplantar mai la tasca del crític, de l'investigador, del mestre.
En aquests escrits alena, sovint amagada darrere dades objectives o observacions sumàries, el poeta que volia continuar sent després de Perquè cal ser covard, el narrador de Les pluges de sal -també l'assagista d'Els mallorquins o La Renaixença a Mallorca- i, naturalment, el periodista. L'art és un món viu, habitat per éssers vius, ple de signes que ennobleixen la vida amb el misteri. Melià no n'ha de fer gran cosa, de tot allò que principalment, o en primer lloc, interessa el crític o l'investigador. Ell, simplement, es disposa a fer part de l'obra, a recórrer-la com qui visita una herència rebuda i ignota.
Una obra que no pot passar per alt totes aquelles persones interessades en l'art contemporani.
