Un idioma és el dipòsit de la memòria col?lectiva dels seus parlants, el tret definidor que els fa compartir identitat i sentit de pertinença. I és alhora el reflex dels conflictes socials que han patit com a grup diferenciat, internament i de portes enfora. Ambdues dimensions estan molt presents en la història de la llengua catalana. Una llengua sense estat propi, però amb més parlants que habitants tenen alguns països de la Unió Europea. Una llengua amb una rica tradició literària, que ha sobreviscut als canvis socials, culturals i tecnològics, a les persecucions polítiques i als reptes comunicatius. Una llengua exposada a la despersonalització, que s?ha enriquit, tanmateix, pel contacte amb altres idiomes i per l?acolliment de població immigrada. Explicar aquests contrasts, integrar-los en un relat extens, dels orígens incerts a l?actualitat més polèmica, és l?objectiu d?aquesta segona edició de la Història de la llengua catalana, que corregeix i posa al dia la versió anterior. Cada capítol aborda un període ben delimitat de la història lingüística, en el triple vessant de les formes de la llengua, els usos comunicatius i les actituds ideològiques. A més, s?hi estudia la reflexió lingüística i l?interès codificador que el català ha suscitat en cada moment, fins arribar a la normativització i l?estandardització contemporànies. Els autors han resumit l?estat de les recerques i els debats historiogràfics sobre cada etapa. En aquest esforç, han mirat d?eludir tant l?erudició prolixa com l?apriorisme interpretatiu, han concedit una atenció equilibrada, d?una banda, als condicionants socials, econòmics, polítics i culturals de la llengua en relació al dinamisme intern d?aquesta, i, de l?altra, a l?evolució particular de cada un dels territoris que constitueixen la comunitat lingüística catalana, amb priorització de les etapes històriques més recents.
