Compromès des de molt jove a donar a conèixer les obres i els autors del seu temps, Robert Saladrigas va començar el 1968 la seva col·laboració al setmanari Destino», el més prestigiós i influent dels que s’editaven a l’Espanya dels anys seixanta i setanta, amb una sèrie d’entrevistes singulars a escriptors consagrats i joves promeses. Com recorda el mateix Saladrigas, «eren converses plantejades amb ambició de profunditat, un diàleg sense condicions, dut a terme sense pressions de temps». Llegides avui, les converses amb Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Joan Oliver, Clementina Arderiu, Pere Calders, Xavier Benguerel, Joan Sales, Manuel de Pedrolo, Joan Brossa, Maria Aurèlia Capmany, Tomàs Garcés, Josep Maria Espinàs o els aleshores escriptors joves Xavier Rubert de Ventós, Joaquim Carbó, Baltasar Porcel, Gabriel Janer Manila, Jordi Coca, Guillem Frontera o Maria Antònia Oliver, entre molts d’altres, ens traslladen d’una manera intensa, profunda i molt viva, a la Catalunya dels darrers anys del franquisme, amb els seus temors i esperances, les limitacions a la llibertat d’expressió i a l’ús de la llengua catalana, la repressió de qualsevol activitat política i la consolidació d’una consciència cívica a favor de la democràcia i de les llibertats nacionals i individuals. De tot plegat, els escriptors n’eren molt sovint els portaveus alhora que maldaven, com qualsevol creador, per elaborar una obra personal. Neguits personals i col·lectius es barregen, doncs, en aquest volum que recupera uns testimonis de primera mà i de màxima importància per recordar un dels períodes més transcendentals de la història recent: els anys finals d’una dictadura hostil a la cultura i la llengua catalanes.
