Els dos primers volums de la Contrahistòria de la filosofia demostren, enter alters coses, que els presocràtics no existeixen; que Plató aspira a una acte de fe immens de les obres del materialista Demòcrit; que Epicur no és un garrí; que l'epicureisme dura més de cinc segles; que més de mil anys de gnosticisme llicenciós cauen en l'oblit de l'Edat Mitjana després de l'esbandida de la historiografia dominant; que hi ha molts cristians hedonistes; que Montaigne no va escriure Assaigs, sinó que els va dictar -cosa que canvia tota l'estructuració de l'obra...-, que, a través de la seva "filla sobrevinguda", Marie de Gournay, dóna impuls al segle següent; etc.
Precisament aquí, el segle XVII està tractat amb la idea de desconstruir mites i llegendes de la història oficial del a filosofia -convertida en la història de la filosofia oficial. Als antípodes d'un "Gran Segle" de postal amb Descartes, Pascal, Fénelon, descobrim una constel·lació de "llibertins barrocs" que, encara cristians, beuen de les fonts de Montaigne, dels relats de viatge dels descobridors del Nou Món, de les sales d'objectes insòlits, de les lliçons que donen les lents astronòmiques, de les anamorfosis dels pintors...
Aquests filòsofs es diuen Charron, La Mothe Le Vayer, Saint-Évremond, Gassendi -o Spinoza, que curiosament mai no ha estat estudiat des de la perspectiva de la seva especificitat hedonista...
