En el moment en què el curs de la Segona Guerra Mundial es trona irremissiblement desfavorable per a Alemanya, Parmènides és el punt de partida que escull Heidegger per desplegar, amb una magistral seguretat, el procés de formació de les bases del pensament i de la sensibilitat europees. Durant el semestre d'hivern del 1942-1943, a la Universitat de Friburg, ressegueix el procés de "romanització" del lèxic grec i les conseqüències que això té per a la història d'occident. Analitzant la multiplicitat de sentits del terme grec per a "veritat" -i el seu contrari corresponent, "falsedat"-, tracta de problemes com la justícia, la política, allò diví (i allò humà), el sentit de la vida (i de la mort), discuteix interpretacions de Schopenhauer, Nietzsche, Burckhardt, Spengler, o evoca poetes com Hölderlin i Rilke, i, fins i tot, ofereix de passada una interpretació del cèlebre Dies irae, dies illa de Tomàs de Celano. La importància d'aquest text va molt més enllà dels estudis de filosofia i de filologia clàssica i fa que llegir-lo sigui una necessitat també per a tots aquells que consideren primordial mirar d'entendre el món que els ha tocat viure.
