A propòsit del sermó de Jesucrist sobre el Judici Final –les ovelles a la dreta i les cabres a l’esquerra–, Josep Maria Ballarín explica que "des de molt xic m’he sentit a dir que era una cabra" i que "si el judici anava així, a mi em tocava rostir-me per sempre". Però el sermó continua i l’autor arriba a la conclusió que una cabra també es pot salvar. És per això que a L’església amb cabres i tot. Signes dels temps, una breu llambregada a la història eclesiàstica, a més de les ovelles, que "fan colla mansoia" i "en tenen prou amb el verd de les pastures", també hi tenen cabuda les cabres, que, com sant Josep, sant Francesc, sant Ignasi de Loiola i Luter, saben "engarristar-se per trobar on brostar" i "duen el ramat". Aquesta història de l’eclesiàstica parla de sants que fan miracles, jerarques de molt bàcul, manaies o cristians, però també de l’Església de la gent de cada dia, aquella que, sense fer soroll, ha anat fent el seu fet.
