Simeó el Nou Teòleg (949-1022) és un dels místics bizantins més importants, un renovador de la teologia del seu temps. L’epítet "teòleg" el posa en relació amb els altes dos grans "teòlegs" anomenats així per la tradició bizantina: Joan Evanglista i el gran capadocià Gregori de Nazianz. Monjo del monestir de Studios, a Costantinoble, fou després higumen del monestir de Sant Mamàs, també a la capital bizantina. Exiliat pel patriarcat a causa de la seva doctrina i pel culte donat al seu mestre Simeó Eulabés, visquè els darrers anys a la regió de Crisòpolis, a la riba asiàtica, on fundà un monestir i on escriví la major part de les seves obres.
De Simeó tenim unes Catequesis adreçades als seus monjos, un Tractats teològics i ètics, uns Capítols teològics, gnòstics i pràctics (que foresn inclosos en la Ficolàlia), quatre Cartes i una col·lecció de cinquanta-vuit Himnes, molts dels quals són traduïts en aquest volum.
Simeó és el representant d’un maximalisme cristià que no estableix cap compromís amb la feblesa humana. Predicador de la conversió, de la metànoia, enamorat de Crist, ho orienta tot vers la contemplació de Déu, de la llum divina. En els Himnes obre el lector a les seves experiències místiques més profundes. Oblidat durant segles, en els temps moderns ha estat redescobert i revaloritzat.
