Memòries íntimes i confessions d’un pecador justificat, publicada el 1824, aborda el drama del desdoblament de la personalitat, dels diversos estats de la consciència subjectiva en una cursa imparable cap a la destrucció. La història, narrada amb un admirable acidesa des de dues perspectives oposades, és una crítica ferotge a les certeses religioses convencionals, una sàtira del comportament fanàtic dels devots i, en definitiva, una condemna de les doctrines calvinistes. Hogg portà la lògica puritana fins a un extrem absurd, gairebé surrealista, on la predestinació esdevé una enginyosa justificació per a l’assassinat i l’horror: si els que no han estat escollits per Déu no obtindran mai recompensa, facin el que facin, igualment els escollits, predestinats a la salvació, estan per damunt de les lleis humanes. El protagonista d’aquesta “tragèdia gòtica” és un Hamlet traslladat a novel·la que, lliure de les traves que imposava el teatre de l’època, viu subjecte al món del pensament. Com ja apuntava André Gide, el poder que actua sobre el personatge i a través seu és sempre de natura psicològica i, en conseqüència, tant si hom creu en el sobrenatural com si no, sempre resulta explicable.