Des del mar, Barcelona se'ns apareix com una línia del cel que delimiten Montjuïc, una muntanya de només 173 metres, a l'extrem sud, i dues torres bessones, de 44 plantes, assentades sobre una llarga platja, a la punta nord. Si el promontori natural va ser un merlet natural per vigilar les onades bàrbares que arribaven per mar des que s'hi van establir els romans, els gratacels són els sentinelles moderns que observen la invasió pacífica dels turistes i els executius en viatge de negocis.
Però Barcelona també pot ser vista des de dalt d'una altra muntanya, que és un referent natural de la ciutat, el Tibidabo, de 512 metres i que prop del cim té clavada com si fos una javelina olímpica desviada de la seva trajectòria, la torre de telecomunicacions de Norman Foster, un mirador des de la qual l'urbs es desplega vessant avall fins al mar.
