Girona. Retrat sentimental d'una ciutat m'ha semblat -diu l'autor- un títol adient perquè no es tracta pas d'altra cosa. No es tracta d'una guia, tot i que pot fer-ne. No són unes memòries, tot i que n'hi ha. No és un resum històric, tot i que la història i les històries hi són presents. M'ha semblat que "retrat" li anava bé, però "retrat" en el sentit dels retrats que fan els pintors, amb aquella fidelitat deguda, sí, però amb la transposició de la pròpia personalitat. Un retrat estilitzat, carregant tintes, a vegades, per poder acostar-me millor el model, que, bé cal dir-ho, és un mal model, perquè no sap estar-se quiet. Un retrat il·luminat per la meva memòria, la meva fidelitat i les meves traïcions, el meu amor i els meus odis. Per això hi he afegit "sentimental". Ja ho sé, que la paraula "sentimental" té mala premsa en aquesta època de la sacralització de la raó i de la fredor de la rendibilitat econòmica, però em sembla que cal reivindicar-la. Els sentiments no són pas dolents, tots en tenim i no ens n'hem pas de donar vergonya. Els sentiments ens fan humans. En tot cas, aquest llibre n'és ple, de sentiments, i per això no dic pas cap mentida si anomeno "sentimental" el meu retrat.
He volgut, però, que en aquest meu retrat, hi reconeguessin la seva ciutat molts atres gironins, així com que poguessin acostar-s'hi els forasters. Que els primers no en quedessin decebuts i que els segons la descobrissin o la coneguessin millor. És per això que, malgrat els trets personals, malgrat l'aparició dels meus fantasmes més privats, el meu text no ha defugit un fil narratiu que ha volgut, de totes totes, ser real.
