Ha arribat l'hora de l'ara sí que toca. Després d'anys de pujolisme pragmàtic, cautelós, d'anar a pams i de mirar la pesseta, ha arribat el moment que tots els catalans, absolutament tots, compartim l'embadocament feliç, la rauxa sense límits que ens va proposar l'alcalde barceloní dient-nos que no tinguéssim por de somiar.
Òscar Pàmies Bayerri i el seu equip d'enginyers i tècnics (sense títol, però tampoc en tenis el Creador del Món) s'han llançat a somiar amb una ambició desconeguda, deixant enrera la ridícula modèstia dels fòrums i dels ruquets al cotxe.
Ara veurem obres portentoses, projectes que ens portaran a la reconstrucció faraònica del país. No ens estarem de res. Convertits en ciutadans divins -no com els d'aquella "gauche" ja superada-, els catalans podrem caminar sobre les aigües, guanyar el Premi Nobel i el Festival d'Eurovisió i conduir per l'Autopista Nacional ben borratxos i sense risc.
Una furtiva làcrima ens relliscarà per la galta quan veurem, finalment, una Catalunya independent. Sense haver d'acudir ni a les armes, ni al diàleg. Només al Geni.
