La vall Fosca, en l’eix obert pel Flamicell baixant de l’estany Gento a Senterada, conforma un dels darrers paradisos dels Pirineus. Discretament amagada al ponent més septentrional del Pallars Sobirà, el seu nom té a veure amb el caràcter recòndit que encara manifesta i sembla venir-li d’una estretor geològica i una orientació geogràfica que la converteix en la menys assolellada de les valls pirinenques. Paradoxalment, però, de la vall Fosca van sortir les primeres indústries de llum de la Catalunya del segle xx i encara sorprenen les colossals obres hidràuliques que van furgar-li l’ànima entre 1914 i els anys trenta del segle passat.
Amb els relats del volum Aiguaneix, la vall Fosca s’il·lumina amb la claror d’unes històries que passegen pels seus paisatges, fan niu entre la Torre de Capdella i Molinos, grimpen de Sallente a l’estany Gento i es mouen d’Espui a la Pobleta de Bellveí.
