«Atrapa la imatge d'una dona esplèndida, la mare de l'amiga de la seva filla; aquesta dona l'encén i alhora el deprimeix: es morirà sense haver abraçat mai una dona com ella». Això pensa un dels personatges que apareixen a La pràctica dels vius. Com a ell, als altres protagonistes d'aquests deu contes tampoc els van del tot bé les coses, no acaben de sentir-se satisfets amb la vida que fan: llisquen amb pena o desesma per una rutina que de vegades és amable i més sovint adversa, i s'aferren potser a un escull per provar de vèncer el corrent que els empeny. Però allò que els rescata, redimint-los del seu malestar, és la mà mestra amb què Antoni Puigverd dibuixa els somnis d'un paraplègic, la passió d'una alumna de cabells taronges, l'avorriment d'Anita Von Arnim, una mala nit de Maur B., la follia de Salietti, els seixanta anys de la senyoreta Anna, un jove patriota amb bandera, les desavinences d'una família o l'heterodoxa conversió d'un llibertí. I també els peus de Déu.
