Entre l'amor més absorbent i el desencís més eixut, ressona la remor trencadissa d'un batec, d'una palpitació insistent, freda, implacable. "Em vaig quedar a la cambra ajaguda, despullada, sense moure'm. (…) De sobte, la fosca començà a bategar. Primer com la remor d'un tren que avança de molt lluny. Després amb un batec fluix i precís com el pols d'un rellotge. I a cada cop es feia més fort, més obstinat, més soberg.
