L'arbre de la memòria

L'arbre de la memòria parteix d'una anècdota real: dos amics barcelonins van anar-se'n a Alemanya, a finals dels anys cinquanta, per escriure una òpera. Quan un d'ells, quaranta anys més tard, va tornar a Catalunya, va haver d'afrontar un sentiment intens de melangia i penediment. Tothom s'ha preguntat més d'una vegada què hauria estat de cadascun de nosaltres si en comptes d'un determinat pas n'haguéssim fet un altre.
Joan Agut no solament fa plantejar aquesta qüestió al protagonista de la novel·la, sinó que dóna a aquest personatge la possibilitat d'experimentar els eixos d'una vida alternativa.
La novel·la de Joan Agut colpeix el lector més enllà del joc literari i planteja la incògnita del destí i el sentit de la pròpia vida.

Alguns fragments de l'obra seleccionats per l'autor...

Fragment 1. Tercera part. pàg 230

Tothom havia marxat però les impressions persistien. I no solament les d'aquella mateixa nit sinó d'altres més llunyanes que havien comparegut al voltant de la taula. Feia tot l'efecte que els espectres del passat havien estat presents al sopar i es resistien a abandonar-lo. L'Oriol, en Thomas, la Dorotea i la Marta romanien en silenci prop de l'Isidre, separats entre si, potser expectants i a l'espera d'una darrera paraula. L'Isidre es va acostar al balcó. La nit era fresca. Un retall de lluna aparentment immòbil destacava en la negror del cel. L'Isidre no les veia però sabia que la seva solitud estava envoltada de milions d'estrelles. La convicció que el seu cor formava part del vastíssim univers apaigava les arestes del dolor que, perseverant i tenaç, l'acompanyava com un fidel servent.

Primer capítol
Isidre Giralt
Feia tres dies que havia arribat a Barcelona i no havia parlat amb ningú. A l'hotel, als dos restaurants on havia anat i al quiosc de la cantonada havia dit les paraules imprescindibles per a agrair un servei, demanar un plat, comprar un diari, però parlar, el que se'n diu parlar, expressar una opinió, manifestar un sentiment, comentar un incident important o irrisori, no, no ho havia fet. S'havia limitat a mirar. A mirar i a caminar. A mirar, a caminar i a recordar. No havia fet altra cosa.
Quan va trucar des de Frankfurt per reservar una cambra doble d'ús individual, els de l'hotel Colón poc s'ho pensaven que projectava quedar-s'hi un parell de mesos; per això, quan s'hi va inscriure, el recepcionista, un jove de cara agitanada que vestia una americana negra, camisa blanca i corbata gris perla, li va canviar l'habitació reservada per una que donava davant de la catedral i va fer sortir el gerent perquè saludés el nou client. L'Isidre Giralt, tot i disposar d'un carnet d'identitat espanyol, viatjava amb