A la sala d'espera de la consulta de la seva doctora, una dona espera el diagnosi definitiu. Sap que es mor. En aquella sala d'hospital, la protagonista rememora la joventut, l'amor, l'amistat, els desenganys, els somnis. Els records de tota una vida esdevindran una reflexió sobre el fet ineludible de la mort. Per més que neguem aquest fet biològic, a tots ens atraparà en un moment o altre. Amb els cucs de seda com a metàfora, la protagonista no només ens convida a acceptar la nostra caducitat, sinó que ens descobreix que davant la perspectiva de la mort tot es relativitza i viure adquireix un nou sentit, més ric. «I si la Lídia tenia raó i valia més no pensar-hi gens en la mort? No. Ara sí que ho sabia: era un parany. Negar l'evidència de la mort mutilava de soca-rel la força de la vida, desmereixia el present, plusvaluat de sobte, quan no es tenia futur. Ara ho sabia. Sentia expectació davant la seva pròpia mort. En volia gaudir tant com pogués».