Hi penso a les dues del migdia, que era l'hora en què en Peter em passava a recollir i em duia a fer un tomb; o quan m'entra la desesperació de les cinc de la tarda, l'hora en què li llegia, amb el cap recolzat al seu pit; o a les set, quan m'abraçava; o altre cop amb la desesperació de les nou del vespre, quan fèiem el nostre recorregut nocturn fins al Royal Cliffs Diner, on jo comprava una tassa de cafè amb set sucres i molta nata, i un púding de pa amb nata muntada i panses, o un arròs amb llet, si volia variar. Érem amics, ànimes bessones i amants. Jo tenia set anys. Ell, cinquanta-un.
