El cas d'Iván Mándy és semblant al d'altres escriptors centreeuropeus, condemnats a l'ostracisme per l'hegemonia de l'estètica i de la crítica marxistes, i recuperats aquests darrers amb sorpresa i entusiasme.
Iván Mándy, que va viure d'infant els ambients de la bohèmia de Budapest, detalla, amb un estil telegràfic i líric alhora, la batalla diària de drapaires, cambreres de taverna, vagabunds i altra gent del lumpen urbà. El xoc entre les il·lusions d'aquests personatges marginals i la crua realitat produeix sovint un efecte surrealista.
Mándy va viure traumàticament el divorci dels seus pares i va fer d'aquests uns personatges recurrents i obsessius, que va tractar amb tendresa i amb crueltat alhora. L'escenari de tot plegat és sempre Budapest, unes places i carrers gens turístics, uns hotels tronats, cinemes de barriada, camps de futbol, tavernes atapeïdes…
