Del cel estant. Els àngels no són blancs. No tenim el sentit de la gravidesa de les coses. Antics traumatitzats atrapats entre la infantesa i l'eternitat, no tenim la sensibilitat d'aquí baix. En general, quan ens veuen cel i terra, els humans es neguitegen. No els agraden els nostres llibres. Són massa freds. Els costa d'entendre el nostre humor. Així doncs, dedicaré aquest llibre als àngels i a Déu i voldria que cap mortal no l'obrís per equivocació.
Not to be. Un home es troba en la darrera fase d'una malaltia mortal, postrat en un llit d'hospital. En cap moment no ha de deixar de pensar, situació que el portaria a la mort: "Un buit en el meu cap tindria l'efecte d'una embòlia". El seu pare, la seva mare, uns vells dels quals s'ocupava, el personal clínic es van rellevant; la fressa del món li arriba a través de la televisió i pels bocins de converses del passadís. Ell només pensa en la Muriel, la seva dona. Finalment arriba l'instant en què la vida i la mort es miren fit a fit, es desafien i s'entrelliguen, és l'instant en què s'acoblen l'obscè i el sublim.