"...No tinc ni cinc i no tinc cap sostre. Però en aquest món hi ha coses pitjors que això. Parlo amb tota franquesa quan et dic que, abans que sortir de la presó ressentit contra el món, demanaria pa de porta en porta amb molt de gust. Si no em donessin res a casa del ric, em donarien alguna cosa a casa del pobre. Els que tenen molt, sovint són avars; els que tenen poc, sempre ho comparteixen. No em faria ben res dormir a l'herba fresca a l'estiu, i quan arribés l'hivern aixoplugar-me al costat del paller calent o sota el cobert d'un gran corral, sempre que tingués el cor ple d'amor. Ara em sembla que les coses externes de la vida no són gens importants..."
Oscar Wilde va ser condemnat a dos anys de presó en ser descoberta la seva homosexualitat, i des d'allí va escriure l'Epistola: In Carcere et Vinculis -coneguda avui amb l'íncipit d'un salm famós, De Profundis-, text que no és sinó una carta adreçada al seu amant Alfred Douglas. La carta, que té la fibra i autenticitat d'un document autobiogràfic, escrita des del crepuscle permanent de la cel·la i dictada des del suplici i l'abandó d'un cor en el qual "sempre és mitjanit", explica el viatge despullat i dolorós cap al més fosc de l'ésser. Enmig de la solitud més amarga, més dura encara per a algú que ha estat centre d'atenció permanent, Wilde va escriure un cant a favor de la llibertat, de la humilitat i, per damunt de tot, de l'amor.
