L’any 1982 en Sam està a les acaballes de la seva vida. Crida en Georges, el seu amic, el seu contrari, l’activista de carrer que es pensa que ho ha vist tot i no ha vist res. L’última voluntat d’en Sam és que en Georges acabi el que ell va començar. Representar Antígona en el cor esquinçat de Beirut. Entre franctiradors de tots els bàndols. Robar a la guerra unes hores de pau. Els actors han de ser xïites, palestins, cristians, drusos, maronites, tots, totes les ètnies i religions arrossegades pel conflicte.
En el teatre, una paret invisible aïlla els actors del pati de butaques. En l’escenari bèl·lic, a un costat de la paret hi ha els botxins i les seves víctimes. A l’altre, el públic que contempla la tragèdia amb horror o indiferència, tant se val: aquesta paret els protegeix del que veuen els seus ulls. Travessar-la no surt de franc.
La quarta paret mesura la distància que hi ha entre la pau i la guerra, entre el drama i la tragèdia. El lector, astorat, commogut i compungit, es veurà envaït per un silenci revelador: mitjançant els ulls de Sorj Chalandon, ha mirat de fit a fit els ulls de la bèstia. I ha entès tot el que la guerra porta a dins.
Sorj Chalandon, nascut el 1952, va ser durant trenta-quatre anys periodista al diari Libération abans d’incorporar-se a Le Canard enchaîné. Amb els seus reportatges sobre Irlanda del Nord, el 1988 va guanyar el Premi Albert Londres. Ha publicat diverses novel·les, entre les quals destaquen Une promesse (2006, Premi Médicis), Mon traîte (2008), Retorn a Killybegs (2011, Gran Premi de Novel·la de l’Acadèmia Francesa), La quarta paret (2013, Premi Goncourt dels Instituts) i Professió del pare (2015, Premi Style).
