Els poemes de Les barques de la boira estan
habitats per comparses d'espectres que no fan
més que difondre incitacions a la vida. Pels
seus versos, que sovint parlen de natures
mortes, matèries tendents a la descomposició i
paisatges bromosos i de perfil inconcret, s'hi
desplega la descripció d'un món moral que, a
la vegada, és ben material i concret. I les
presències tutelars que l'autor hi convoca
(Damià Huguet, Blai Bonet, Wallace Stevens,
Salvatore Quasimodo...) defineixen l'àmbit de
maniobra d'una escriptura que cerca la màxima
precisió sense renunciar a una capacitat de
suggestió fascinadora. Un llibre-poema que
sovint sembla escrit a propòsit d'un altre món
només per trobar alguna veritat sobre aquest, i
que confirma -per si calia fer-ho- Miquel
Cardell com un dels poetes més rellevants de la
literatura catalana actual.
Miquel Cardell
(Llucmajor, 1958) és llicenciat en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de
Barcelona i treballa com a periodista. Ha publicat set llibres de poesia: Elegia de Grumers (1978),
Magazine (Guaret, 1983), Instamàtic (Ed Atàviques, 1990), Tebeo (Moll, 1992), Material de
Calendari (El Turó, 1993), Sota la volta de ferro (Moll, 2000) i Les terrasses d'Avalon (Moll, 2008),
així com el CD Tres suites i escaig (Unió Músics, 1999), als quals cal afegir diversos reculls de caràcter
més o menys recopilatori.
