Tal com suggereix el títol, els poemes de Música màquina són directes, sincopats i sovint durs; però, contràriament al que ens pugui dur a pensar el prejudici, es troben, per fortuna, molt lluny de qualsevol forma de pobresa estilística o temàtica. El terreny de joc de Lluís Julià és la realitat immediata, i això vol dir que la seva poesia no coneix ni admet cap tipus de constricció. Des de la reformulació del motiu del carpe diem fins a l'expressió de la procacitat, des de la constatació dels efectes del temps sobre els cossos humans fins a l'expressió del desengany ideològic, des de la celebració del desig a la meditació sobre la derrota amorosa, Música màquina ens ofereix un discurs meticulosament articulat, i matisat per la ironia, sobre allò que interessava a Salvat-Papasseit: "el bo que és tot: i la Vida, i la Mort". Un retrobament feliç amb un dels poetes amb més personalitat de la literatura catalana actual.