És paradoxal que per a uns ésses -diuen- socials, com som les persones, la solitud sigui tan present, més enllà de la semàntica del mot. Perquè, malgrat que el significat de la paraula ens traslladi el pensament a un espai aïllat de la resta d'individuos de l'espècie, la solitud avança com una gandrena a mesura que el món es fa més petit... s'escurcen les distàncies, físiques i virtuals, entre uns i altres, i la gent ens amunteguem en vertical, per sobreviure, a les ciutats. Com més som i més junts estem, més sols ens trobem... "lluny de qualsevol lloc". Cru i contundent, Xavier Gonzàlez-Costa fa amb aquest seu primer poemari, un exercici d'empatia per posar-se en la pell de la soledat, la seva gran por, personalitzant cada situació, buscant la poesia que hi ha en cada un d'aquests individuos arraconats, conscientment o inconscient, per la seva circumstància, sacrificats pel seu propi desenllaç.
