Jacint Verdaguer/Joan Maragall. Joc de Miralls

Els dos volums de Joc de miralls introdueixen el lector dins la profunditat de la poesia catalana de la Renaixença. Sembla clar que Jacint Verdaguer (1845-1902) i Joan Maragall (1860-1911), els dos poetes més importants del seu temps, no van compartir ni uns mateixos àmbits generacionals ni tampoc es van encarar al món, a la vida i a la cultura des de la mateixa òptica. Tot i això, els van apropar algunes afinitats com l'excursionisme, un cert embadaliment davant de l'espectacle de la natura, un coneixement conspicu Catalunya -sobretot dels seus aspres més muntanyencs- i una relació, entre l'elogi i la crítica, amb la ciutat de Barcelona, on van passar la major part de la seva vida. També compartiren una indagació sobre els mites de la terra, un amor a la pàtria sense discussió i la mena d'enlairament d'esperit que sembla consubstancial amb la funció del poeta. La virtut d'aquestes afinitats, més que no pas les diferències ideològiques i estètiques, és la base de la doble antologia que aquí es ressenya.
Els textos triats d'ambdós poetes s'arrenglen en paral·lel i segueixen les pautes d'un mateix esquema en tres apartats: Miralls del Paisatge, Miralls de la Pàtria i Miralls de l'Ànima. Dos poetes diferents que responen, però, a una mateixa tria.