"Si Núria Martínez i Vernis ens pregunta quantes mentides fan una sola veritat, és perquè no ho sap i vol que li ho diguem; o bé perquè ella ho sap molt bé i ens posa a prova a nosaltres; o, també, perquè desconfia de la mateixa veritat i –tot suposant que n’és una sola– en vol comptar i sospesar els components. Tot plegat ens situa davant del misteri que ella mateixa s’inventa: per patir, per meditar o per jugar.
"Per sort i a la fi, per situar la poesia d’un jove escriptor actual no cal recórrer als referents de Carner, Foix, Espriu, ni tan sols de Brossa. Ha arribat el temps de la poesia tal com raja, de la catarsi, paradoxalment harmònica, sense adherències doctrinals ni semblances que –al·ludint a la intervenció de les divinitats– se’t mengen la imatge, encara indemne de cirurgies estètiques.
"Sempre indirectament, barrejant conceptes, disposant assenyadament el jeroglífic, fent connexions impossibles, de vegades lacònica, a voltes més explícita, la poeta ha confegit un llibre fresc, àgil, d’una saviesa juvenil que envejo. Perquè és bo, perquè m’interessa i perquè jo era jurat i no em podia equivocar." (Del pròleg de Màrius Sampere i Passarell)
