"Els referents literaris formatius de Garriga no tenen res a veure amb els de la majoria dels seus contemporanis, el seu pòsit inicial de lectures prové de la literatura hispànica, dels clàssics grecs i llatins i de les lletres germàniques, però també hi ha autors d'altres literatures llegits molt abans d'haver arribat aquí i d'haver-se posat de moda gràcies a les traduccions. (...) La simplicitat del seu vers, de la seva expressió, la seva sintaxi, sovint trencada a favor de la imatge o de la simplicitat clara d'allò que vol dir, despisten aquell que voldria comparar per poder valorar. (...) Pocs poetes treballen el vers com el treballa Garriga, maltractant-lo a còpia de treure-li tot el que no sigui essencial, extirpant-li extremitats i òrgans que no li siguin vitals, i deixant-lo en una mena de respiració assistida que s'assembla molt al silenci. El seu llenguatge, sempre despullat de retòrica però cada vegada més despullat de retòrica, està arribant a un punt en què quasi és només esquelet, un esquelet amarg, cada vegada més agre, amb aquesta agror que prové de la solitud i del pas del temps i del pas de tantes altres coses, una amargor àcida, però, amb aquell punt d'acidesa que permet, cada vegada més, un distanciament, una ironia." (Del pròleg de Marc Romera)
