TEATRE BURLESC CATALA DEL SEGLE XVIII

El volum Teatre burlesc català del segle XVIII, a cura de Josep Maria Sala Valldaura, té la voluntat de donar a conèixer al lector d’avui dia el teatre popular català del Set-cents. El llibre, que inclou una àmplia introducció general que repassa els aspectes històrics i sociològics més importants del període setcentista a Catalunya i presenta una panoràmica de les manifestacions dramàtiques populars (principalment, entremesos, sainets i col•loquis valencians), conté l’edició de set obres que no disposaven encara d’edició moderna. Malgrat el menyspreu i la marginalitat d’aquest gènere durant l’Edat Moderna (que, precisament per això, pogué mantenir l’ús de la llengua catalana), el teatre popular català del Set-cents, caracteritzat pel predomini de la «baixa comicitat», el caràcter burlesc i les peces breus, és fonamental per entendre l’evolució de les formes dramàtiques populars al nostre país entre els segles XVIII i XIX, que prengué cada cop un caràcter més costumista i unes formes més polides, i que passà de l’entremès tradicional, hereu de la comicitat farsesca, al sainet costumista, més centrat en l’actualitat. La tria d’obres editades en aquest volum, gairebé totes anònimes, permet veure l’àmplia varietat tipològica del gènere. L’Entramès burlesch de dos estudians, amb una extensió de 1.526 versos que sobrepassa la llargària habitual del gènere de l’entremès, és una paròdia dels diàlegs amorosos de la comèdia barroca castellana i de dos dels seus eixos fonamentals: l’amor i l’honra. La Loa a l’Entremès del batlle y la cort dels borbolls (1755) són sàtira política: s’hi fa una crítica de la corrupció i venalitat que dominen l’administració pública borbònica. L’entremès de circumstàncies, que pren com a motiu inicial un esdeveniment real, el tenim representat per l’Entremès de l’hermità de la Guia, que, a diferència de la majoria d’obres de teatre burlesc, no basa la comicitat en la burla sinó en l’engany. El Carnaval oferia, per la seva condició de món a l’inrevés, l’espai social idoni per al teatre burlesc; la Comèdia del famós y divertit Carnestoltas (1765), d’Ignasi Sobravia, és un exemple del subgènere teatral carnavalesc. El tractament humorístic de l’erotisme és present a la porfídia d’Amor menestral, un diàleg amorós bilingüe entre galant i dama que presenta comicitat en l’enginy de les rèpliques, en la gradació in crescendo de la passió del galant i en un final inesperat. Finalment, la Vida dels capitulars del Born y canonges de la Pescateria de Barcelona és un exemple de literatura de brivall, picaresca, protagonitzada per antiherois murris. L’àmplia introducció i les set obres que inclou el volum Teatre burlesc català del segle XVIII ofereixen al lector actual les eines i els textos per endinsar-se en un dels gèneres i un dels períodes més desconeguts de la literatura catalana, el teatre popular català del Set-cents. És, doncs, una oportunitat per conèixer les obres que es representaven a les cases i als carrers del nostre país durant el darrer segle de l’Edat Moderna.