¿Què tenen en comú les «Esquerdes» i els «Tres homes que esperen» d'Àngels Aymar? Tot i que els homes que es troben en una mena de «no man's land», el desert inhòspit i esquerp, parlen entre ells, es troben i es comuniquen, tot i aquesta interrelació, es podria concloure que ambdues peces ens parlen de i des de la soledat. En el cas d'»Esquerdes», la proposta escènica, l'estructura dramàtica, és evident. Tres monòlegs que d'alguna manera s'encadenen, que ens parlen de conjures i d'esperances frustrades, fins que, en l'el·lisió final, un brillant «trompe l'oeil» que desconcerta l'espectador, Aymar acota l'espai a la pròpia convenció escènica, una manera de dir que tot es redueix a un exercici d'estil que només nosaltres podem convertir (o no) en una tragèdia.
