Amb Solness, el constructor, Ibsen inicia la darrera etapa de la seva obra, que ha estat considerada com un epíleg perquè presenta subtils però significatives diferències en relació amb la producció anterior. Solness explica vint-i-quatre hores de la vida de Halvard Solness, un constructor d’èxit que, malgrat tot, és profundament infeliç, i no té fe en la pròpia obra. L’aparició de la jove Hilde li apropa el mirall de la seva infelicitat i l’empeny cap a «l’impossible», cap a l’acceptació d’ell mateix i del món, cap a la pèrdua de la por i, en darrer terme, cap a la vida. L’ascensió vertiginosa a la bastida que envolta la seva nova edi?cació simbolitzarà la darrera oportunitat d’aconseguir l’ideal perdut.
Henrik Ibsen (1828-1906) és el màxim exponent de la dramatúrgia noruega del segle xix. Després de treballar com a dramaturg i director escènic al Teatre Nacional de Bergen (1851-1857) i de fer-se càrrec de la direcció artística del Teatre Noruec de Cristiania (1857-1862), Ibsen abandona Noruega i inicia un periple que el portarà a Itàlia i a Alemanya, on escriurà una part importantíssima de la seva obra. És el cas de Brand (1866) o de Peer Gynt (1867). A partir dels anys setanta, Ibsen inicia l’escriptura dels drames burgesos de crítica social a partir dels quals es convertirà en un punt de referència de la renovació escènica europea: Casa de nines (1879), Espectres (1881), Un enemic del poble (1881) o Hedda Gabler (1890). Són obres que es caracteritzen per l’anàlisi de les tensions entre l’individu i la societat burgesa fent una especial atenció als moviments interiors de l'ànima humana.
