El 1707, en plena Successió, Lleida va patir un dels pitjors setges de la seva història; disminuí la població i canvià la fisonomia de la ciutat. Tot i la magnitud de la tragèdia, lentament, es recuperà el ritme vital i cap a mitjan segle Lleida ja participava activament del creixement econòmic global del Principat en base a una economia de caràcter agrari. Amb uns nivells de poblament extraordinàriament alts al final del set-cents, darrera Barcelona i Reus, era la tercera ciutat més poblada de Catalunya. Però el marc d'una estructura social i econòmica tradicional i la plena vigència del règim senyorial limitaven l'abast dels canvis assajats. La transició cap a un nou ordre de relacions socials excloïa els més dèbils i enfrontava aquells que pretenien guanyar espais de poder econòmic i social. Al principi del segle XIX, després del retrocés d'ordre demogràfic i econòmic agreujat per la guerra contra l'imperi napoleònic, la ciutat recuperà molt lentament els nivells de creixement assolits el segle anterior. Però els esdeveniments experimentats durant el segle XVIII havien començat a esquerdar els fonaments de la societat i l'economia d'Antic Règim, de manera que a partir de llavors esdevingueren més vulnerables. L'anàlisi rigorosa i detallada de tots aquests aspectes constitueix una rica aportació a la imatge de la Catalunya del segle XVIII.
