No s'exagera en afirmar que les bases de la Catalunya i l'Espanya contemoprànies es van definir al llarg dels set anys que van transcòrrer entre la mort de Ferran VII i l'inici de la regència dels general Espartero. Durant aquest primer tram del regnat d'Isabel II les normes econòmiques i socials de l'Antic Règim van deixar pas a les burgeses, es van deixar afirmar la igualtat de tots els ciutadans davant la llei i es va definir un poder representatiu. Evidentment, les forces polítiques i socials que impulsaven uns canvis tan radicals no assoliren els seus objectius sense discrepar internament ni sense haver de superar aquestes diferències per tal de combatre contra els seus enemics aixecats en armes, els que avui anomenen carlins. Així, els catalans que van viure els durs anys entre 1833-1840 van assistir a intrigues, conjuracions i revoltes al redós d'un ambient revolucionari que va tenir com a teló de fons una llarga i sagnant guerra civil de devastadores conseqüències. Aquest llibre no sols narra amb detall els esdeveniments que fitaren aquell temps fundacional, sinó que vol anar més ennllà, tot mirant d'esbrinar quina lògica interna va regir-lo. Ho fa, finalment, sense aturar-se a les fronteres, perquè les influències entre Catalunya, Espanya i el conjunt d'Europa occidental sempre van ser recíproques.