"Som uns quatre-cents, però sempre som els mateixos", descriu gràficament l'actual cap d'una de les bones famílies de Barcelona. Tant se val que defensin idees d'esquerra o de dreta, que aixequin la bandera del catalanisme o que forcin l'ús del castellà en la intinitat, que es vinculin a l'empresa, les finances, la cultura, l'Església, la universitat o l'esport. En els principals òrgans de decisió de la societat catalana, públics o privats, solen aparèixer els mateixos cognoms. Les rivalitats no deixen de ser sovint aparents i sempre es troba la manera de llimar asproors i evitar enfrontaments. El cèlebre oasi català -envejat per uns, reprovat per altres- no és sinó el reflex d'una sòlida connivència d'aquestes elits familiars que han marcat i marquen el pas de la nostra història recent
