Catalunya ha viscut l'últim quart del segle XX sota els efectes benèfics de la democràcia i de la recuperació de les institucions de govern pròpies. Amb poques excepcions, el protagonisme d'aquesta etapa ha recaigut en els forjadors de la transició, figures que freguen en l'actualitat l'edat de la jubilació. D'altra banda, el marc ideològic, cultural i mundial en què es van formar aquests dirigents ha canviat de soca-rel en poc més de dues dècades i, malgrat aquestes transformacions, bona part de les joves generacions perceben Catalunya com una realitat ja donada i un fet incontrovertible.
Àngel Castiñeira proposa parlar de Catalunya com a projecte perquè parteix del convenciment que és massa gran la tasca que ha quedat pendent que no pas la feta fins ara, i cal una renovació de les idees i dels dirigents polítics. La nova transició s'ha de començar, doncs, en el context de la societat del coneixement i d'una economia globalitzada i en el nou marc de relacions que va definint la Unió Europea.
