Aquest llibre analitza el trienni de govern progressista a Lleida (1840-1843) com el procés polític que culminà la revolució burgesa engegada en 1833. L'obra, tot i centrar-se en l'àmbit d'estudi ponentí, no defuig l'avaluació global dels esdeveniments a nivell nacional, conformant el primer estudi global de la regència del general Espartero, moment anterior al regnat efectiu d'Isabel II. Per tant, l'estudi s'immergeix en la complexa recerca de l'entramat de relacions sociopolítiques que suraren a la superfície per fer-se un lloc en la reivindicació d'aquells anys. Així, el treball permet descobrir que el progressisme portava inherent un projecte polític alternatiu, emparat en una major llibertat per a l'individu, que el que projectaren els liberals moderats que operaren la transició a un estat constitucional a partir de la mort de Ferran VII sense descendència masculina. A part, aquells anys foren testimoni de l'enfrontament amb un renovat sector conservador liberal, que, alhora, formulà els seus plantejaments polítics en oposició als dels progressistes, tot consolidant una alternativa que es féu forta i aconseguí el poder, per deu anys, entre 1842 i 1843, que es desenvolupà amb els demòcrates republicans, que per l'esquerra plantejaren una renovació sociopolítica encara més radical. Tot això sense descuidar-se uns trets de protesta incipientment nacionalista catalana que es formularen en oposició al centralisme dels governs madrilenys. El llibre, per tant, és fonamental per descobrir l'ascens de les classes mitjanes lleidatanes en el debat polític liberal a Lleida i per conèixer a fons el seu projecte de govern en oposició al de les classes dominants moderades.