Verdaguer, Maragall, Espriu, Salvat-Papasseit,… com a pedretes, aquelles pedretes que marcaven el camí de tornada a casa en el conte clàssic, brillant a la llum de la Lluna quan es feia de nit! Fantàstic!
Sempre m’ha entusiasmat el símbol de les pedretes que marquen el camí de tornada i si són perles com quan es fan poesia, encara millor. La segona part del conte, quan el nen no té pedres i deixa molles de pa que se li mengen els ocells, ja és més trista perquè el pobre nen es perd i no sap tornar a casa, però aquest no és pas el nostre cas, ja que les pedres són també perles, és a dir poemes. Perles per l’alegria dels ocells i dels nens i també per mi, que m’ha agradat tant aquesta sel·lecció de poemes que he decidit fer-me nen i tornar-los a llegir, com si fossin els estels que em fan reconèixer el camí de tornada a la infantesa sense perdre res del bo que té haver estat gran.
Jordi Grau
